CÈLIA SERRA BERTRAN

Realment quan vaig començar aquesta assignatura no sabia que era un blog. Tot i que els havia vist mil de vegades, mai havia reflexionat en el que eren ni en els seus possibles usos educatius. Crec que el blog és un diari electrònic molt fàcil de crear per a qualsevol usuari amb uns mínims coneixements tècnics. A vegades un es sorprèn del que realment es pot fer en entorns digitals.
A mi, personalment, m’ha estat fàcil d’elaborar el meu blog, així com l’ús i el maneig. El fet de publicar en la Xarxa i de ser responsable en el fet de que s’ha d’anar actualitzant motiva als alumnes en les seves tasques. Després de llegir les lectures sobre el tema, i de navegar per els espais en format blog de la Xarxa, he quedat realment impressionada de la gran quantitat de blogs i de les grans varietats que n’hi ha. Crec que el blog ha sorgit de manera popular i els usuaris els utilitzen cada cop més. Es interessantíssim introduir aquest format en programes educatius ja que crec que es una font de motivació i que també ajuda a que l’alumne sigui més autònom.

Com ens indica Tíscar Lara, en Usos de los blogs en una pedagogía
constructivista, els weblogs no asseguren una major aprenentatge pel simple fet d’utilitzar-los. Requereixen d’una visió constructivista del procés educatiu per tal d’aprofitar al màxim les característiques d’aquesta eina educativa, i considerar-la com un
format (com estructura) i com un procés dins de la xarxa. El blog es transforma en un medi personal i propi de l’alumne que pot utilitzar-lo al llarg de la vida.
Crec que el blog ofereix moltes possibilitats educatives ja que es un recurs que si es treballa bé, tant per professors com alumnes, pot arribar a ser una molt bona manera de complementar l’educació a distància o semipresencial. Per altra banda també pot
ser molt útil, i ja ho està sent, per els bloggers que intercanvien coneixements, coneixen maneres d’opinar,... El blog fomenta el debat, ja que per sí sol és un procés de comunicació, de socialització i de construcció de coneixement, en el que la interactivitat entre els bloggers fa que ells mateixos prenguin consciència del seu procés d’aprenentatge. D’aquesta manera, i com que és de caràcter públic, anem creant una idea de qui som i de com veiem el món a la Xarxa, i es per aquest fet que l’autor ens recalca la responsabilitat que l’estudiant ha de tenir pel fet de ser autor i de publicar en la Xarxa. Crec que l’autor es optimista en això, ja que si realment el blog només s’utilitza en una assignatura es poc probable que l’alumne es senti tant implicat, tant lliure i tant responsable. Per conta, i com avantatge principal que trobo en aquest sistema es que el blog es de caràcter informal i personal, on construeixes la teva identitat mitjançant les actualitzacions, i que per tant es un ecosistema obert i dinàmic, en el que es possible trobar altres vies d’aprenentatge futures. De totes maneres sempre em queda la pregunta de que si realment els centres, els professionals i els usuaris mateixos estan preparats per a utilitzar correctament aquests recursos, quan encara no s’han resolt molts dubtes de metodologies tradicionals, i tenint en compte que l’impacte de les tecnologies és exponencial, no se si a vegades anem massa ràpid.